És impossible parlar de la fundació del Col·legi La Miraculosa sense abans donar a conèixer el Pare Antonio Bayó, missioner Paül, per ser la persona que més va influir perquè aquesta escola fos una realitat.
El P. Antonio Bayó, nascut a Lleida el 24 d'octubre de 1827, va entrar al seminari de la congregació de la Missió a Madrid el 23 de desembre de 1853. Va ser destinat a Palma el 7 de desembre de 1856 i el 1958 va començar a predicar pels pobles de la illa fins a 1887.
Als afores de Palma, en una barriada exclusivament obrera i molt necessitada d'ensenyament i educació, existia un grandiós edifici que temps abans havia estat una fàbrica de sèmoles que un incendi va destruir en part, i que estava a la venda per vint mil duros. La major part de l'edifici no va patir grans desperfectes i llavors es podia reparar amb força facilitat i sense gaire despesa. També tenia un hort força gran de tarongers i estava tot envoltat per una alta tàpia.
El P. Bayó va decidir convertir aquest edifici en una escola per a la classe mitjana i així remeiar les necessitats de la barriada. Des del principi es va destinar la planta baixa per a l'ensenyament elemental i parvulari que eren completament gratuïts, i també es va edificar una capella pública.
Després del pagament de l'edifici i de moblar-ho convenientment, es van instal·lar les Filles de la Caritat, per això es demanà al P. Eladio Arnaiz, director de les Filles de la Caritat de la província d'Espanya, la instal·lació de les germanes el dia 3 de juny de 1894.
Les primeres germanes fundadores van ser: Sor Concepción Carlonge (primera Superiora), Sor Teresa Piñera, Sor Eladia Artacho, Sor Nemesia Martín, Sor Ana Teresa Bayó i Sor Epifania García. Poc després van arribar Sor María Jacoba Sebastián i Sor Inés de la Fuente.
En aquest mateix any va ser nomenat Superior de la casa de la Missió de la capital i va treballar perquè les Filles de la Caritat fossin posades al capdavant dels establiments de beneficència de la Ciutat de Palma.
L'any 1879, les Filles de la Caritat es van encarregar de l'Hospital Provincial, poc després de la casa de la Misericòrdia i dos anys més tard de la Inclusa, però davant la necessitat d'una escola per a les classes mitjanes d'aquell moment, el P Bayó va determinar aixecar una escola nova.
Activitats i vicissituds de lescola.
El 1912, en una vetllada de fi de curs, s'explica: "Pels anys 1892 un respectable i popular missioner, el Rd. Pare Antonio Bayó (...) compadit d'aquesta necessitat va idear la fundació d'aquesta casa, on les nenes poguessin ser convenientment educades mitjançant una mòdica pensió”.
"Entre els generosos donants, hem de fer especial esment de les respectables senyores Sra. Rosa i Sra. Dionisia Armengol i Sales i Sra. Maria Crespí Bosch ... nombrosa nenes, en qualitat d'internes, van venir aquí per rebre una educació cristiana i pedagògica, obrint-se al alhora una escola externa gratuïta a favor de la classe pobra d'aquest raval de Can Capas”.
A la mort del P. Bayó, aquesta institució va passar per l'època més difícil de la seva història, quedant reduïda a la misèria i arribant a una situació on els superiors de la congregació van pensar en la supressió de l'obra.
"Encara que en aquest curs només hi ha hagut el reduït nombre de 17 internes, s'ha sostingut l'escola gratuïta amb 52 alumnes a favor de la classe més pobre" (...) "Es pensa obrir una classe per rebre els nens i nenes de les famílies pobres perquè les mares puguin anar a la feina". (Crònica final de curs 1912. Col·legi "La Miraculosa").
El 1910 hi ha més de 40 internes, més l'externat i pàrvuls gratuïts de l'Escola Montessori que té la Casa, sostinguda per la "Junta de Senyores de Palma", anomenada "Subscriptores de La Miraculosa" (fundades el 1917), i que costejaven el sistema i el mobiliari escolar.
El 1931, l'escola i la Comunitat van patir diverses decepcions quedant-se sense internes, tan sols comptant amb alguna externa i pàrvuls.
A l'inici del "Moviment Nacional", l'any 1936, va ser quan es va quedar completament clausurat. Per a la Comunitat va ser un temps ple de penes i angoixes, ja que no tenia refugi antiaeri, per la qual cosa no se li va permetre obrir les classes. Fins que, confiant en la Verge Miraculosa, es va decidir dur a terme totes les activitats possibles per sol·licitar ajuts per poder sobreviure i per construir un refugi. El 1938, després de grans sacrificis s'acaba el refugi, amb un cost de 5600 pessetes i amb una cabuda de 300 persones. El 15 de març del mateix any es van obrir de nou les classes.
Des de llavors, les germanes van vèncer dificultats i endarreriments, però satisfetes amb la seva obra escolar van arribar a tenir 200 nens, a més de la visita a domicili als malalts del poble, un petit dispensari gratuït, i un lloc de socors per als ferits dels bombardejos . En agraïment a les germanes, el poble va fer tot el possible perquè no els faltés res necessari per continuar la seva obra.
Nou ressorgiment de l'escola.
L'any 1949 comença una nova etapa de progrés i reformes de l'establiment. La comunitat i les alumnes es troben en una situació de gran necessitat. Només hi havia una classe amb 18 nenes grans, algunes de mitjanes i dues classes de pàrvuls. Des de Madrid es va fer un préstec de 1000 pessetes per poder afrontar les despeses diàries i es va enviar un grup de germanes joves i preparades per poder exercir i ajudar a les tasques docents.
Es van arreglar les dependències de la comunitat per poder viure-hi més decentment i l'escola va començar a augmentar considerablement el seu alumnat. Alhora es va implantar la “Protecció de Menors” que va ser de gran ajuda per a l'escola i per al barri, arribant a repartir el menjar a més de 150 nens.
L'any 1957 es va implantar la “Filial”, fet que va proporcionar un augment de les classes i un auge de l'escola, facilitant a les nenes la promoció als estudis superiors. També es va arreglar l'escala principal, la cuina i els patis, i es va aconseguir que l'ajuntament millorés el carrer de Semolera que es trobava intransitable.
L'any 1969 es va formalitzar amb el Banc de Crèdit de la Construcció, la hipoteca que garantia l'ajuda estatal per construir un nou pavelló i ampliar els locals destinats al segon ensenyament. Es van fer aquestes obres amb un cost superior als tres milions de pessetes.
El 1972 es va aconseguir desdoblar tots els cursos, quedant així 16 unitats d'EGB i quatre classes de pàrvuls i preescolar, amb un total de 900 alumnes.
El 1977 es va aconseguir l'aprovació per ordre ministerial de 31 de març de vuit unitats i es va presentar la documentació per a la subvenció de les altres setze. També aquest curs 77-78 va desaparèixer l'internat, es van realitzar les obres de la tercera planta per a l'habitatge de comunitat, es va adaptar la primera i segona planta per a les classes d'EGB, i també es va aprofitar per fer la nova instal·lació elèctrica.
L'any 1979, el Ministeri d'Educació i Ciència va acceptar sufragar les vuit unitats que faltaven ja que s'havien fet les obres que s'exigia per adaptar el centre.
El 24 de maig del 1986 l'escola va passar a ser un centre concertat de règim general.
Al juny de 1992 es van autoritzar les dues unitats de preescolar de 3 anys. També el dia 19 de juny daquest mateix mes, es va rebre lautorització del projecte dobra per a la implantació de lEducació Secundària Obligatòria (ESO). El novembre de 1993 es demana permís a l'ajuntament per començar la construcció d'un pavelló nou i totes les adaptacions necessàries per poder impartir l'ESO, seguint el calendari del Ministeri d'Educació i Ciència.
Les obres de remodelació del nou pavelló i del gimnàs finalitzen l'any 1998, i queden pendents successives obres de millora de la segona planta.
L'any 2005 finalitza la darrera fase d'adaptació dels tallers, diverses aules específiques, i el reforçament de l'estructura de la zona més antiga de l'edifici, quedant l'escola a l'estat actual.
